L’INE va publicar el novembre del 2025 que el 41,9 % de les empreses espanyoles nascudes el 2018 continuaven actives cinc anys després. Gairebé sis de cada deu havien desaparegut. I el detall que a mi més m’interessa és a la lletra petita d’aquella nota: el primer any és el que se n’emporta més, amb taxes de supervivència del 78,5 % o inferiors.

Una empresa rarament tanca per no haver encertat la tendència del moment. Tanca perquè alguna cosa de la qual depenia —un client, un canal, un preu— va deixar de funcionar i no hi havia manera de substituir-la a temps.

Per això la resiliència no és un exercici d’anticipació. Una empresa resilient no endevina millor que les altres: s’equivoca igual i conserva la capacitat de corregir-se quan la hipòtesi amb què va començar deixa d’aguantar.

La fragilitat gairebé sempre té nom propi

Quan una empresa que creixia ràpid es trenca, gairebé mai no és cap misteri. Hi ha tres dependències que apareixen un cop i un altre, i cap no es resol amb un titular.

  • Un sol canal d’adquisició. Mentre funciona sembla eficiència: tot el pressupost va on converteix millor. El problema és que aquell canal no el controla l’empresa. Un canvi d’algorisme o una subhasta més cara ja n’hi ha prou per doblar el cost de captació en un trimestre, sense que a dins hagi canviat res.
  • Un proveïdor sense sortida calculada. Dependre d’algú no és greu. El greu és no saber què costaria deixar de fer-ho. Si ningú no ha posat preu i termini a la migració, allò no és un proveïdor: és un soci amb dret de veto sobre els teus marges.
  • Processos que viuen al cap d’una persona. Funcionen de meravella fins al dia que aquella persona plega, es posa malalta o canvia de lloc. Llavors es descobreix que allò no era un procés, era un costum ben executat.

El mateix INE, al seu directori central d’empreses a 1 de gener del 2025, explica que el 18,9 % de les empreses actives a Espanya existia des de feia vint anys o més, i que el 19,9 % no havia complert els dos. Durar molt és possible. El que gairebé mai no passa és durar sense haver-se refet per dins unes quantes vegades.

La tecnologia hauria de deixar portes obertes

Una decisió tècnica bona resol el problema d’avui sense tancar el de d’aquí a tres anys. Sona obvi i s’incompleix constantment, perquè l’opció que tanca portes sol ser també la més ràpida d’arrencar.

Ja n’hem escrit les dues cares: el Reglament europeu de dades converteix el canvi de proveïdor en un dret, i el tancament de la xarxa de coure a Espanya va mostrar què costa mantenir viva una tecnologia que ja no serveix. La llibertat de moure’s es paga per endavant o es paga amb interessos.

Què demanem abans de signar

Al grup tenim una regla que hem anat endurint amb els anys: cap peça no entra al nucli tecnològic que comparteixen les nostres companyies sense resposta escrita a dues preguntes. Què passa si demà aquell proveïdor triplica el preu. I quant trigaríem a sortir, amb el nom de qui ho faria i les dades exportables en un format que puguem llegir sense demanar-li permís.

No és desconfiança, és negociació. Quan saps què et costa marxar, discuteixes condicions. Quan no ho saps, signes el que et posin al davant i en dius acord.

El llistó de la novetat

La segona regla va contra l’entusiasme, i per això costa més sostenir-la: no comptem com a fita haver adoptat una tecnologia. Comptem com a fita que un procés concret funcioni millor amb ella que sense, mesurat abans i després. Adoptar és barat i no distingeix ningú. El que no es copia en un trimestre és el coneixement del client, les dades pròpies i ser dins d’un procés que el client ja no vol tocar.

Una empresa sòlida no és la que aguanta sense moure’s. És la que es pot moure sense demanar permís a ningú.