Segons l’informe anual de la CNMC, el 2025 es va completar el tancament de la xarxa de coure a Espanya. S’ha explicat com una fita de modernització, i ho és. També és el final d’un procés que va costar més de deu anys i moltíssims més diners dels que ningú no va pressupostar al principi.

Encendre una tecnologia és un projecte. Apagar-la és una negociació amb tot el que s’hi va construir a sobre mentre funcionava.

La factura que no es veu

Quan decideixes mantenir un sistema antic «un any més», el cost que apuntes és el de manteniment. No és aquell. El cost real es reparteix en tres llocs i cap no apareix a la partida corresponent:

  • Tot el que és nou ha de ser compatible. Cada producte que llences mentre el sistema vell continua viu carrega amb les seves limitacions. I aquella càrrega no desapareix quan l’apagues: es queda al disseny.
  • La gent que en sap el manteniment es fa escassa i cara. I mentrestant no està construint res.
  • Els clients que queden són els més difícils de moure. Els que podien migrar van migrar sols fa anys.

Per què sempre s’allarga

Perquè la decisió d’apagar la pren qui paga el manteniment, i el benefici el recull qui construeix el que ve després. Si són àrees diferents amb pressupostos diferents, la conversa no passa mai.

És la raó per la qual al grup tenim una regla incòmoda: cada motor tecnològic neix amb una data de revisió escrita. No de caducitat, de revisió. Arribada aquella data, algú ha de defensar per què continua viu. El silenci no val com a defensa.

Com es decideix de debò

La pregunta útil no és «això encara funciona?». Gairebé sempre funciona. La pregunta és: «si avui no ho tinguéssim, ho construiríem?».

Si la resposta és no i tot i així es manté, cal dir en veu alta què s’està comprant amb aquells diners. De vegades la resposta és legítima: temps, tranquil·litat, un contracte que venç d’aquí a divuit mesos. Altres vegades la resposta és que ningú no vol ser qui l’apagui.

La dada que ordena el debat

La inversió del sector el 2025 va ser de 6.073 milions d’euros i, descomptant la despesa en espectre, va caure un 9,8 % respecte de l’any anterior. Alhora, l’ocupació va arribar a 63.000 persones, la xifra més alta de la darrera dècada.

Menys inversió en infraestructura i més gent. És el que passa quan un sector acaba de construir i comença a operar: la despesa es desplaça del formigó a les persones i als sistemes. Qui no faci aquell desplaçament a temps es quedarà amb una xarxa excel·lent i sense ningú que en sàpiga treure partit.

El que apliquem

Cap tecnologia pròpia sense una resposta escrita a dues preguntes: què passa el dia que la vulguem apagar, i qui ho sabrà fer. Si no hi ha resposta, no és un actiu. És un compromís indefinit disfressat d’actiu.

El coure va trigar una dècada a apagar-se perquè ningú no tenia pressa a assumir el cost de la decisió. Val la pena mirar què estem mantenint avui pel mateix motiu.