El Future of Jobs Report 2025 del Fòrum Econòmic Mundial proposa un càlcul que s’entén sense ser economista: si la població treballadora mundial fos de 100 persones, 59 necessitarien formar-se abans del 2030. Onze no rebran aquella formació. L’informe recull la resposta de més de mil ocupadors que representen més de 14 milions de treballadors a 55 economies, i col·loca la bretxa de competències com el principal obstacle per transformar un negoci: l’assenyala el 63 %.

Onze de cada cent no és una dada sobre tecnologia. És el resultat acumulat de moltes decisions de gestió petites, preses de pressa i gairebé sempre amb bona intenció.

Ningú no automatitza un lloc de treball

S’automatitzen tasques, i un lloc de treball és una llista de tasques molt desiguals. Redactar un primer esborrany, classificar una sol·licitud, resumir una reunió llarga, detectar un patró entre mil files: això una màquina ho fa, i ho fa bé. Entendre per què un client està enfadat de debò, decidir amb la meitat de la informació, sostenir davant d’algú una decisió que pot sortir malament: això continua sense substitut i no sembla que n’hagi de tenir aviat.

Per tant, la pregunta útil no és quines feines desapareixen. És què li passa a cada tasca quan se li posa un sistema a sobre.

  • Les que el sistema pot tancar sol. Són menys de les que promet qualsevol demostració. Comparteixen una característica: equivocar-se surt barat i l’error es veu de seguida.
  • Les que accelera, però no tanca. Aquí l’estalvi existeix, tot i que sempre és menor que l’anunciat, perquè algú revisa. Si aquella revisió no és al pressupost, l’estalvi és comptable i no pas real.
  • Les que no han de sortir de mans humanes. No per romanticisme: perquè hi ha algú que haurà de donar la cara davant d’un client, d’un auditor o d’un jutge, i les màquines no donen la cara.
  • Les que neixen amb l’automatització. Supervisar, corregir sortides, mantenir netes les dades que el sistema consumeix. No apareixen a cap pla i acaben recaient sempre sobre el mateix equip.

Dues regles que apliquem abans d’encendre res

La primera: no posem en marxa una automatització si no sabem com es para. Escrit, i amb una persona amb nom que la pugui aturar sense demanar permís a ningú. Sona obvi fins al dia que cal i resulta que el sistema està embolicat en sis processos diferents. Que apagar costa més que encendre no ho hem après amb la intel·ligència artificial: ho vam aprendre amb les xarxes.

La segona: mesurem la feina de repàs, no només la velocitat. Abans de tocar res apuntem quant triga avui la tasca, quants errors acumula i quanta estona dedica l’equip a refer el que ha fet un altre. Si al cap d’un mes el temps baixa i el repàs puja, no hi hem guanyat res: hem mogut l’esforç de lloc i l’hem tornat invisible. Aquell desplaçament explica, segons la nostra experiència, bona part dels pilots que no arriben mai a procés.

La formació ha deixat de ser un gest de bona voluntat

Les obligacions d’alfabetització en intel·ligència artificial del reglament europeu són aplicables des del 2 de febrer del 2025, segons la mateixa Comissió Europea, i el gruix de la norma s’aplica a partir del 2 d’agost del 2026. La redacció és modesta; la conseqüència no ho és: qui desplega un sistema ha de garantir que les persones que l’utilitzen entenen què fa i on falla. De qui signa això dins d’una empresa n’hem escrit a part.

Val més no anar a poc a poc, perquè l’ús corre més que la comprensió. Eurostat comptabilitza un 19,95 % d’empreses de la Unió Europea de deu o més treballadors que feien servir intel·ligència artificial el 2025, davant del 13,48 % de l’any anterior. A Espanya el salt va ser de l’11,31 % al 20,27 %. Entre les grans companyies europees ja és el 55 %.

Formar no vol dir convertir la plantilla en tècnics. Vol dir que un comercial sàpiga quina informació no pot enganxar en un xat, que un responsable sàpiga quan una recomanació demana revisió i que la direcció sàpiga quin risc accepta quan diu que sí.

Automatitzar sense redissenyar no elimina feina. La desplaça cap a qui té menys marge per negociar-la.