Des del 2 de febrer del 2025, qualsevol organització que faci servir intel·ligència artificial en la seva activitat té una obligació concreta: garantir que les persones que la manegen sàpiguen què estan manejant. Ho diu l’article 4 del Reglament (UE) 2024/1689, i no distingeix per mida. S’aplica igual a una plantilla de tres persones que a una multinacional.

La majoria de comitès de direcció amb qui parlo han interpretat aquell article com un encàrrec per al departament de formació. Contractar un curs, passar llista, desar el certificat. És una lectura raonable i és insuficient.

Què demana realment la norma

L’article 4 parla d’un nivell de competència suficient, i hi afegeix una condició que sol passar desapercebuda: suficient en relació amb el context d’ús i amb les persones sobre les quals el sistema tindrà efecte. És a dir, no demana el mateix coneixement a qui redacta correus amb un assistent que a qui deixa que un model ordeni una llista de candidats.

Aquesta gradació és la part útil de la norma. Obliga a mirar cada ús per separat i a preguntar-se què passa quan el sistema s’equivoca. Si la resposta és «es revisa i ja està», el risc és baix. Si la resposta és «ningú no ho sabria», hi ha un problema que cap formació no resol.

La pregunta que gairebé ningú no es fa

A la pràctica, el punt on es trenquen les coses no és el coneixement. És l’autoria. Quan una eina redacta una proposta comercial, calcula un preu o descarta una sol·licitud, de qui és aquella decisió?

He vist organitzacions amb polítiques d’IA de dotze pàgines que no saben contestar. I he vist equips petits que ho tenen resolt en una frase: «això ho signa la Marta». La diferència no és la maduresa tecnològica. És si algú s’ha assegut a repartir responsabilitats abans de repartir llicències.

Tres decisions que convé tenir per escrit

No cal un marc de governança corporatiu per començar. Calen tres respostes, i caben en un full:

  • Quins usos estan permesos i quins no. Amb noms de processos concrets, no amb categories. «Preparar esborranys de propostes» és un ús; «millorar la productivitat» no ho és.
  • Qui revisa cadascun abans que surti. Una persona amb nom, no un departament. Els departaments no signen.
  • Què queda registrat. Si d’aquí a sis mesos cal explicar per què es va prendre una decisió, algú ha de poder reconstruir-la.

Les tres són decisions de direcció, no de tecnologia. Cap no requereix entendre com funciona un model per dins. Totes requereixen estar disposat a dir qui n’assumeix les conseqüències.

El calendari pressiona, però no és el que importa

El gruix del Reglament europeu s’aplica des del 2 d’agost del 2026, i aquella data concentra tota l’atenció. Entenc la urgència, però crec que enfoca malament el problema. Una organització que hi arribi amb la formació documentada i sense saber qui respon de què haurà complert el tràmit i continuarà igual d’exposada.

L’exposició real no és regulatòria. És operativa. Un sistema que proposa preus sense que ningú els validi acabarà proposant-ne un de malament tard o d’hora, i el problema no serà la multa: serà el client.

Alfabetitzar és ensenyar a desconfiar

La formació que funciona no explica què és un transformador. Explica en quins casos concrets aquesta eina, en aquesta empresa, ha donat resultats que semblaven bons i no ho eren. Ensenya a reconèixer el moment en què la resposta sona bé i s’ha de comprovar igualment.

Això no s’aprèn en un curs genèric. S’aprèn amb els casos propis, revisats en equip, inclosos els que van sortir malament. És més incòmode i és l’única cosa que canvia el comportament de la gent.

La governança de la intel·ligència artificial no comença amb una política. Comença quan algú escriu una llista de noms al costat d’una llista de decisions i accepta què vol dir això.