L’informe The GenAI Divide, elaborat pel MIT a partir de 52 entrevistes a directius, 153 enquestes i l’anàlisi de 300 desplegaments públics, arriba a una conclusió que convé llegir a poc a poc: el 95 % dels pilots d’intel·ligència artificial generativa no va tenir cap impacte mesurable al compte de resultats.

Més del 80 % de les organitzacions ha provat eines d’aquest tipus i prop del 40 % declara haver-les desplegat. L’adopció és massiva. La transformació, no.

La pregunta mal formulada

Quan s’acaba un pilot, la pregunta que gairebé sempre es fa és «ha funcionat?». És una pregunta còmoda perquè la resposta acostuma a ser sí: la demostració impressiona, l’equip està content, el proveïdor té un cas d’èxit.

La pregunta que importa és una altra: «qui deixarà de fer el que feia?». Si ningú no canvia de tasca, no hi ha hagut transformació. Hi ha hagut una capa més damunt del mateix procés, i aquella capa costa diners.

Per què s’encallen

L’informe assenyala com a causa principal el que anomena la bretxa d’aprenentatge: les eines genèriques funcionen molt bé per a una persona perquè són flexibles, i s’encallen a l’empresa perquè no aprenen del flux de treball ni s’hi adapten.

Coincideix amb el que veiem. Un pilot es fa en condicions ideals: un cas net, gent motivada, sense les excepcions que ocupen el 30 % de la feina real. El pas a producció és justament el pas a les excepcions, i és aquí on el projecte es troba amb l’organització de debò.

Tres condicions abans de començar

Hem après a no autoritzar una prova si no vénen contestades aquestes tres coses:

  • Quin procés concret se substitueix o es modifica. Amb nom, responsable i volum. No «millorar l’atenció al client».
  • Què es deixarà de fer si funciona. Si la resposta és «res, se suma», el projecte ja ha fracassat i encara no ha començat.
  • Qui el mantindrà d’aquí a un any. Els pilots els sosté l’entusiasme. Els processos els sosté algú amb l’encàrrec per escrit.

El cost de la prova interminable

Hi ha un patró que es repeteix: organitzacions que fa tres anys que són en fase pilot. Canvien d’eina, canvien de proveïdor, repeteixen la demostració amb dades noves. Cada iteració sembla un avenç i cap no arriba a producció.

El cost no és el pressupost gastat. És la credibilitat interna. Després de dos pilots sense conseqüències, quan de debò hi ha un projecte que pot canviar alguna cosa, l’organització ja no se’l creu.

Què separa el 5 %

Segons l’estudi, només el 5 % dels sistemes integrats va generar valor significatiu. El que tenen en comú no és el model ni el pressupost: és que són dins d’un procés, no al costat.

Ser-hi dins vol dir que si el sistema cau, algú ho nota en una hora perquè la feina s’atura. Sona a risc i és exactament la prova que s’ha integrat.

Un pilot que no incomoda ningú no és un pilot. És una demostració cara.