El 2025, el 52,74 % de les empreses europees de deu treballadors o més pagava per serveis de computació al núvol, segons les dades d’Eurostat. Però només el 13,76 % contractava núvol com a plataforma per desenvolupar, provar o desplegar aplicacions pròpies, i el 14,86 % el feia servir per executar programari de negoci propi. Llogar infraestructura ja és la norma. Construir-hi a sobre, no.

Aquesta distància —de la meitat del teixit empresarial a una de cada set— em sembla més informativa que qualsevol de les dues xifres per separat. La infraestructura va deixar de ser un avantatge fa anys: es contracta amb una targeta i arriba en minuts. El que escasseja és la capa de sobre.

Què es comparteix i què es queda dins de cada empresa

A aquella capa l’anomenem Core Technology: capacitats construïdes una vegada i utilitzables per les diferents companyies del grup, que operen en telecomunicacions, màrqueting digital, immobiliari i intel·ligència artificial. La pregunta operativa no és què es pot compartir. És què val la pena compartir.

  • La identitat i els permisos, sí. Com demostra una persona qui és i què li és permès fer és el mateix problema en un operador de telecomunicacions i en un portal immobiliari. Canvia la dada; no canvia el mecanisme. Resoldre-ho dues vegades és pagar dues vegades per la mateixa resposta.
  • La traçabilitat, també. Saber qui va fer què i quan és una obligació abans que una funcionalitat, i és de les primeres coses que se sacrifiquen quan un equip jove va amb pressa. Si ja està construïda, deixa de ser una decisió que algú pugui prendre malament un dimarts a la tarda.
  • La lògica de negoci, no. Com es valora un actiu, com es calcula una tarifa, què s’ofereix a un client que fa tres anys que hi és: això és el coneixement pel qual existeix cada companyia. Portar-ho a un nucli comú no ho millora, només ho fa més lent de canviar.

La regla que apliquem abans de moure res al nucli

Cap component no entra al nucli perquè sembli reutilitzable. Hi entra quan una segona companyia el demana. Fins aleshores viu dins del producte on va néixer, amb les seves dreceres i les seves decisions brutes, i està bé que sigui així: la majoria de coses que semblen genèriques el primer dia resulten ser específiques el tercer.

La segona meitat de la regla és menys agradable. Qui puja alguna cosa al nucli s’hi queda com a responsable de mantenir-la per als altres. No hi ha cap equip neutral que hereti la feina ni cap pressupost que aparegui sol. Si ningú no està disposat a pagar aquell preu, la conclusió no és que falti gent: és que aquell component no era tan compartible com semblava.

El preu de compartir

Un nucli comú concentra el risc. Una fallada en un component aïllat afecta un producte; una fallada al nucli afecta alhora tot el que en depèn, i normalment un divendres. Per això el llistó per entrar-hi ha de ser més alt que per quedar-se fora: el que és compartit es prova més, es documenta més i es canvia amb més cerimònia. Qui vulgui velocitat sense aquell peatge val més que es quedi fora.

Hi ha un risc pitjor que la caiguda, perquè no es veu venir: la capa compartida envelleix. Quan una decisió de fa quatre anys es manté dempeus només perquè mitja dotzena de productes la donen per suposada, ha deixat de ser un actiu. Apagar costa més que encendre, i en un nucli compartit costa tantes vegades més com empreses l’estiguin fent servir.

Per què això no es compra

Un competidor pot contractar demà els mateixos proveïdors, els mateixos models i el mateix núvol. El que no pot contractar és la llista de coses que ja sabem que no funcionen, que és la part cara de l’aprenentatge i l’única que no ve en cap factura.

L’avantatge d’un grup no és tenir diverses empreses. És que la següent comenci amb menys feina al davant que la primera.